diumenge, 20 de novembre del 2011

Marató Pirata de Montserrat

Dissabte 19 de novembre de 2011
Montserrat - Parc Natural de la Muntanya de Montserrat
42Km - 2750+ - 8:15:00




La Marató Pirata de Montserrat és una d'aquelles curses que portava esperant des de feia molt de temps, fa un any no em vaig atrevir ja que les maratons encara no les tenia per mà. El Manuel Tamayo m'en parlava molt bé d'ella. Tenia clarissim que aquesta vegada no podia perdre'm-la, encara que fos arrossegant-me, no tenia clar si arribaria bé de pota després de la èpica del Montseny. També tenia moltes ganes de conèixer l'ambient que si cou en un esdeveniment Koala. I com no, córrer a la muntanya màgica sempre és especial. 

Són les 5:20, estem tots els corredors del grup de les 5:30 a la sortida de El Bruc, els Koala's ens fan el punk briefing, sóm 28 corredors, ens fem la foto de previa a la sortida. Em sento bé fisicament i estic molt motivat, tinc unes ganes terribles de marató...5:30, comença la marató...sortim de El Bruc i ens encaminem cap a la muntanya màgica, el primer tram és de pista, el Bodi i el Jordi Ballesta ens faràn de guia, jo vaig junt amb el Josep Maria i el Terminator dels Patidors de Torrelavit. En un parell o tres de kms agafem el Cami dels Francesos i cap amunt, comença el pepino de la jornada, és tracta d'una pujada que ens porta de cota 500 a 1219, pujada dura de collons i amb molta pedra. Durant la pujada ens anem explicant batalletes amb el Josep Maria i amb l'Ildefonso Roldán. Hem conec aquesta pujada pam a pam però és el primer cop que la faig de nit. Després d'una hora i quart arribem a les escales que ens duràn a la miranda de Sant Jeroni, a d'alt fot rasquilla, arribem quan es comença a fer de dia, les vistes són impressionants, tenim un mar de núvols per sota nostra. Ens fem les fotos de torn, barreta al canto, apagada de frontals i cap avall a tot drap. Ara ens dirigim cap a Collbató, passat l'ermita de Sant Jeroni agafem el cami del Torrent de Sta Maria fins el Pla dels Ocells, cami molt xulo i corrible,en aqui el grup es trenca, jo i dos companys més ens perdem, al cap de poc aconseguim enllaçar amb el grupet que tenim davant nostre. 
Ara ens ve un corriol molt xulo que em fa xalar com un nen xic. Al cap de poc agafem el Pas de Tencabarrals i poc després arribem al cami nou de Sant Jeroni, a l'alçada del funicular de Sant Joan. En aqui ens estàn esperant tots els companys que teniem davant nostre. Amb tot el grup reagrupat seguim pel Cami Nou de Sant Jeroni direcció cap a la miranda on poc després de passar el mirador agafem el cami nou del Francesos. Es tracta d'una baixada corriolera de les guapes, realment impressionant! amb molta pedra i molt técnica. A mitja baixada em menjo un tronc i em faig un cop al cap, per un moment veig les estrelles però jo cap avall a fondu jeje. El grup es torna a trencar. Al arribar a la pista de la Vinya Nova, el Jordi Mestre (bon cremador de pota) i jo ens equivoquem de cami però poc després rectifiquem, ens trobem amb el Marçal (crec que era ell) i girem cua direcció Collbató, en aquest tram de pista apreto el cul i li foto canya, al arribar al poble conecto amb el grupet que tenia per davant. En aqui començo a notar unes molesties al peu esquerra, a l'endemà de la Marató del Montseny vaig notar el mateix dolor, aquells 12kms de baixada endimoniada m'estàn passant factura...Ara anem direcció a les coves del Salnitre on a la Font de l'ermita de la Salut ens espera el primer avituallament.

L'avituallament Koala és realment collonut i molt complert, la coca està deliciosa, i les galetes també...les wolls ni tocar-les jaja.
Ara agafem el cami de la Santa Cova direcció a el Monestir, tot pujada, sobre uns 300+, cami durillo però molt xulo, el paissatge és brutal, les vistes no gaire per la boira. Durant la pujadeta vaig xerrant amb els meus inseparables amics Patidors, em proposo no desenganxar-me d'ells perque no tinc ganes de tornar a perdre'm i tenir que apretar el cul innecesariament. En aquest tram conec a l'Oriol Vidal, bon cremador de pota també. Quan arribem al Pla de Sant Miquel baixem fins al Monestir, ja portem la meitat del recorregut. A la font de la plaça ens reagrupem una part del grup, en allà es troben els dos guies, em faig les fotos de torn, carrego aigua i sortim. 

Fins agafar el cami de l'Arrel hem de pujar les escales, i tot sigui dit, després de 21kms les potes cremen molt!, el peu em fa força mal, les molesties augmenten però això no em fa perdre l'ànim. Quan agafem el cami  anem direcció a Santa Cecilia pel GR-172. Aquest tram de 5km és brutal, quins corriols més ben parits i variats, trams força técnics, altres no tant, amb pedra i sense, força planer i corrible. La descàrrega d'adrenalina és bestial i a pesar de les molesties al peu estic disfrutant molt. Cal dir que en algun tros hi ha perill de caure per culpa de que la pedra està mullada. Comença a sortir el solet, les vistes des d'aqui són molt xules. Arribem a Santa Cecilia on ens espera el segón avituallament, que es tan complert com el primer. Estic una mica cansat, em preocupa dolor del peu, falten 15kms i m'estic menjant l'olla, hauré de tirar de coco, per sort és el meu punt fort.

Sortim de Santa Cecilia i tornem a agafar el GR-172 direcció Can Maçana, el camí és brutal, més corriols i trams tan xulos i variats com els anteriors i en alguns llocs les vistes són impressionants. En un lloc em de pujar unes escales i uuuffff!! com em cremen les potes, quin mal! jajaja. Més endavant se'm escapen el Josep Maria i el Terminator, i em quedo sol junt amb dos companys més. L'últim km o dos abans d'arribar a Can Maçana el corriol és torna pista, el dolor al peu és torna molt soportable i em començo a relaxar de ment. Arribem al tercer i últim avituallament Koala de Can Maçana, estem al km 33, estic cansadet, les potes ja em pesen però m'és igual, estic disfrutant molt. En aquest avituallament és produeix la nota divertida de la marató, ens han preparat una gimcama molt peculiar que consisteix en colocar-nos un ull de pirata, portar dues olives en una cullera que duem a la boca, anar fins a un arbre i donar la volta, seguidament agafar un tros de poma amb la boca, menjar-la, després agafar un sugus amb la boca que es troba dins una safata plena de farina i per acabar beure un brevatge pirata que no sé que carai era, tenia pinta de moscatell, ron cremat o algo per l'estil.

En aquest avituallament ens reagrupem uns quants, i ens trobem amb el grup de les 7 del matí que han hagut de retallar el recorregut per poder arribar a l'hora del dinar. També em trobo amb l'Angela, gran cremadora de pota!, sempre és un plaer trobar-me amb ella.
Sortim de Can Maçana direcció el Refugi de Vicenç Barbé, el primer tram és pista, el sol ja llueix, tenim unes grans vistes, seguidament anem pel Torrent dels Cirerers, ens esperen uns 100-200+ de pujadeta maca, aquest tros fins el refugi el faig quasi tot amb el Bodi, el senyor Gegant! un makinot de "pota negra", admirable els reptes que assoleix aquest home, tot un exemple a seguir. Quan arribem el refugi ens reagrupem amb els companys que teniem al davant i ara ens ve la part final, uns 6kms de baixada, agafem el torrent del Lloro i cap avall a fondu!. Aquesta part final és espectacular, quin corriol més ben parit! aqui xalo moltissim, molt divertit i técnic, amb pedra i sense, tot un "colofó" per a una marató fascinant. Les molesties al peu hi són però puc aguantar bé i seguir perfectament el ritme dels meus companys, em sento fort i puc apretar bé. És curiós com el cos pot recuperar-se, a Santa Cecilia estava trinxadet i a falta de 4kms em sento de pm.
A falta d'un parell de kms el grup és trenca, jo em trobo amb els de davant, amb mi com no s'hi troben el Josep Maria i el Terminator, que forts que estàn, quins cracks!. Poc després arribem a El Bruc els tres junts. L'ambientasso a l'arribada és brutal. Estic super feliç, ha caigut la meva deuena marató, patida com totes, la més especial no sé, totes ho són però la meva primera MpM la recordaré sempre. Gràcies Koala's per fer-me viure aquestes sensacions tan maques que he pogut gaudir, quina marató més ben parida que teniu, enhorabona, em trec el barret gent. Enhorabona també a tots els que la vau poder acabar.


dimecres, 9 de novembre del 2011

Marató del Montseny

Diumenge 6 de novembre de 2011
Sant Esteve de Palautordera (Vallés Oriental) - Parc Natural del Montseny
43Km - 2600+ - 6:19:57


La Marató del Montseny serà un d'aquelles curses que recordaré tota la vida, inoblidables les sensacions que vaig poder viure aquell matí plujós d'un mes de novembre. És l'animalada més bèstia que he fet en aquests any i mig que porto fent "el cabra pel monte". I no per la dificultat del recorregut, que ho era i molt, no tenia res a envejar a la Zegama-Aizkorri, sinò per les condicions tan adverses en que la varem tenir que córrer. Els 350 corredors que varem pendre la sortida vam ser 350 herois...pluja des del km 0 al 42, vent i fred infernal  sobretot en les cotes més altes van posar a prova la nostra resistència fins arribar a limits extrems. Mai podré oblidar la meva arribada al Turó de l'Home i l'ajuda que em varen oferir els voluntaris de l'organització en arribar a l'avituallament en aquella caravana al mig de l'intempèrie. En totes les animalades que porto fetes fins ara, mai habia portat tan al limit el meu cos. Encara ara se'm fot "la gallina de piel" en recordar aquells moments i totes les emocions viscudes durant tota aquella marató per moments infernal.




Sortim a les 8 en punt de la plaça de Sant Esteve (233), està plovent força, vaig acompanyat de l'Ernest i el Tigre, junts formem el trio que varem fer la travessa de la Cavalls del Vent el mes de Juliol. Just sortir del poble ja ens mullem els peus com ja estàvem avisats. Això em posa nerviós ja que pot produir ampolles i llagues als peus. En fi, p'alante...El recorregut va pujant suaument, genial per poder escalfar bé. Passat l'avituallament liquid de Mosqueroles la sensació de fresqueta i vent augmenta i durant un tram de 3kms la pujada és va pronunciant força. Del km 7 al 8 ens ve una baixadeta xula per recuperar una mica de forçes i acabar d'escalfar les potetes. Continuo acompanyat dels meus dos amics, anem comentant la jugada i explicant-nos batalletes de la vida cosa que fa que aquesta primera part del recorregut sigui força distreta. En un km arribem a l'avituallament de Fontmartina (785), en aqui el tigre se'ns ha escapat i anem fent l'Ernest i jo. Des d'aquest punt fins al pròxim avituallament al km 14, ens anem trobant amb tot un seguit de corriols de pujada, baixada i plans molt xulos. En un d'aquests corriols atrapem el Tigre i se'ns ajunta. Passat l'avituallament de Les Illes (814) ens ve un corriol de dos kms i arribem al control de Sant Bernat (845). Fins aqui la cursa ha estat força placentera encara que la pluja ens fa la punyeta. A partir d'aqui comença el festival, 5 kms de pujada forta, al cap d'un km el Tigre se'ns queda enrere perque vol ser previsor, l'Ernest i jo seguim a la nostra.



Comença la pujada dura fins al Matagalls, conforme anem guanyant alçada, la pluja, sempre incessant i el vent és fan més presents. La pujada és forta i una mescla de pedra i terreny fangós en alguns trams, cada cop és fa més empinada, les meves potes començen a sentir dolor, noto agulletes a les caderes i la fatiga va augmentant. En aquest punt jo vaig seguint l'estela de l'Ernest que porta un bon ritme, anem avançant a corredors, en aqui hem trobo el Ricky i el Presi dels Patidors de Torrelavit, amb ells vaig poder gaudir d'un entreno nocturn no fa molt.

Quan anem arribant a d'alt sento que les mans les tinc bastant congelades, hem noto exhaust i la boira, vent i pluja és va fent força insoportable. Quan arribem a d'alt del Matagalls (1696, no arribem a la creu), estic força "pajaru", el terreny va crestejant una mica i de sobte s'alça una ventolera super freda que em glaça el cap, el cervell i les idees..em quedo "out" durant uns segons i les mans no em responen. Quan aconsegueixo recuperar-me em trobo amb un control i avituallament liquid, o sigui dos voluntaris que porten el mati allà plantats amb només la protecció d'una tenda de campanya apuntant els dorsals i donant aigua...Impressionant!!! us puc assegurar que s'han de tenir els ... ben posats per aguantar aquestes condicions tan adverses.....Passat el control em trobo amb l'Ernest que m'està esperant.
Ara ens trobem amb un tram de baixada bastant técnica però molt agradable de córrer d'uns 4km però força perillós, ja que hi ha molta fulla i fang en alguns trams que fa que no sàpigues on poses els peus. En aqui noto que en alguns llocs volo, hem sento volar!, no noto cap dolor, fa molt de temps que no notava aquesta sensació tan agradable corrent. Arribant abaix ens trobem l'avituallament de Sant Marçal (1106), agafem forçes i anem tirant. ara ens venen 3 kms molt durs, són uns 500 de d+. Quan començem a pujar la cosa ja puja molt empinat i noto que les forces estàn podent amb mi i la pluja, el fred, el vent i la fatiga van augmentant, i cada cop es fa tot més insoportable. Per variar torno a tenir les mans congelades i cada cop em costa seguir el ritme de l'Ernest, pel camí em trobo el Rubén Valle, el Jordi Rami que va enrampat i al Xavi Agulló, tots ells gran amics cremadors de pota!. Jo sempre darrere l'Ernest. El terreny torna a ser una mescla de fang i pedra i conforme anem guanyant alçada la climatologia e´s torna verdaderament infernal. Abans d'arribar al Coll d'Agudes (1645) perdo a l'Ernest, no puc seguir-li el ritme i abandono la idea de forçar per anar junts. Noto que em quedo sense energies, quina pàjara carai!!. Quan arribo a d'alt veig la llum!!, ufff per fi s'ha acabat el suplici..en aqui em trobo amb una noia amb hipotermia, ufff!!! el temporal que hi trobo en aquell moment és infernal. El voluntari de l'organització em diu que en 2 kms arribem al Turó de l'home són dos kms planers però que se'n fan molt durs perque no tinc forces, el corriol sembla una petita riera, no ha parat de ploure des de que hem començat!!!! en alguns llocs em venen petits subidons d'adrenalina que fa que agafi un bon ritme però al cap de pocs minutets em vaig apagant, em sento pàjaru total i el vent i el fred és infernal!!! (més tard em van dir que eren d'uns 100km/h i -12 graus de temp) mai he sentit res semblant des de que corro.




Quan arribo al Turó de l'Home (1707) em vé una ràfaga de vent per darrera que em tira cap endavant, per poc no m'espinyo!! impressionant!!! Ufff!!! al arribar em fan entrar a dins d'una autocaravana on hem trobo amb l'Àngela i les seves companyes que em donen escalfor i una beguda calenta que em fot les piles!!. Estic al limit, no m'aguanto. Tot i així em donen la vida quan em diuen que 100m més avall ja no fa vent i la temperatura és més agradable.
Surto de l'autocaravana activat amb la bona nova que m'han donat. Sé que em venen 13 kms de baixada, quin descans per la meva ment!!!!. Surto disparat corriol avall, són corriols molt técnics, amb molta pedra i fang però a mi m'es igual, jo vaig al limit, si m'espinyo a pendre pel c..! ja no hi ha volta enrere, vaig just de forçes i ho penso donar tot i sobretot disfrutar que ja he patit prou!. Vaig baixant tot "follat", la gent quan em veu es van apartant, jo cada cop em sento més fort i sobretot sento que estic volant. Encara que el terreny és perillós, les meves velles Trabuco s'agafen de pm. 3 kms de disfrute total més avall conecto amb l'Ernest i seguim junts.

 Arribem a Fontmartina, bevem i cap vall altra cop, el terreny en aqui ja no és tan pedregós però si mooolt enfangat, les potes ja m'acusen l'esforç dels primers kms de baixada però per el que queda s'ha d'anar a fondu. Anem a matar el tema!. Arribem a Mosqueroles, últim avituallament, bevem i cap avall altra vegada, fang, aigua, pluja i més fang!. A 1km de l'arribada ens trobem amb la última sorpresa, ens toca crear un riu totalment desbordat, la gent de l'organització ha habilitat una corda per poder agafar-se i creuar, entrem a dins, el corrent és força dur però a veure qui té collons de deixa-se anar de corda jajaja. Arribem a l'altra banda i ja ens queda un km d'un petita pujadeta que és fa terrible i llavors tot baixada i planer fins a linia l'arribada. Aquest últim km el faig "pàjaru" total però supercontent de l'esforç èpic realitzat. L'Ernest m'ha d'anar esperant. Uns últims metres i arribem junts a l'arribada.
Aprofito aquestes linies per felicitar a tots els corredors que la varen poder acabar, als que ho varen intentar, i sobretot a l'organització i a tots els voluntaris per l'esforç titànic que varen realitzar perque no ens faltes de res i sortis tot bé. L'any que vé s'ha de repetir, esperem que sigui tot lo contrari i podem gaudir d'una temperatura i un dia ideals.